Fonètica experimental
La fonètica experimental és la que estudia les propietats acústiques i físiques dels sons de la parla, reunint les dades i quantificant les dades sobre l'emissió i la producció de les ones sonores que configuren el so articulat. Utilitza instruments com el espectrògraf, el nasómetro, el glotógrafo, el palatógrafo, etc., Que mostren bé sigui les ones sonores de la parla provinents de la boca o del nas o de la laringe, ja descompostes, o les diferents zones del paladar on la llengua ha tocat. El conjunt de les dades analitzades en mesurar els sons, depèn únicament de la precisió de l'instrumental, així com d'altres coneixements connexos. En els estudis experimentals, es parteix de la parla de diversos informants i s'utilitzen mitjans estadístics per establir les tendències generals en la naturalesa dels sons.Gràcies a la fonètica experimental se sap que la majoria dels sons, especialment les vocals, estan constituïts per combinacions d'unes poques freqüències, els anomenats formants, que permeten a cau d'orella reconèixer aquest so. L'existència de formantes està relacionada amb el fet que aquests sons són de fet ones sonores. Altres sons com les fricatives manquen de formantes i presenten una combinació d'ones aperiòdiques en una banda àmplia de freqüències.
La fonètica experimental és la que estudia les propietats acústiques i físiques dels sons de la parla, reunint les dades i quantificant les dades sobre l'emissió i la producció de les ones sonores que configuren el so articulat. Utilitza instruments com el espectrògraf, el nasómetro, el glotógrafo, el palatógrafo, etc., Que mostren bé sigui les ones sonores de la parla provinents de la boca o del nas o de la laringe, ja descompostes, o les diferents zones del paladar on la llengua ha tocat. El conjunt de les dades analitzades en mesurar els sons, depèn únicament de la precisió de l'instrumental, així com d'altres coneixements connexos. En els estudis experimentals, es parteix de la parla de diversos informants i s'utilitzen mitjans estadístics per establir les tendències generals en la naturalesa dels sons.Gràcies a la fonètica experimental se sap que la majoria dels sons, especialment les vocals, estan constituïts per combinacions d'unes poques freqüències, els anomenats formants, que permeten a cau d'orella reconèixer aquest so. L'existència de formantes està relacionada amb el fet que aquests sons són de fet ones sonores. Altres sons com les fricatives manquen de formantes i presenten una combinació d'ones aperiòdiques en una banda àmplia de freqüències.
Fonètica acústica
És la que estudia l'ona sonora com la sortida d'un ressonador qualsevol, és a dir, equipara el sistema de fonació amb qualsevol altre sistema d'emissió i reproducció de sons. En la comunicació, les ones sonores tenen un interès més gran que l'articulació o producció dels sons, per a un determinat auditori rep i descodifica la impressió tot i que hagi estat emesa per mitjà d'una articulació oral, o per mitjà d'un determinat aparell emissor de sons o fins i tot per mitjà d'una cotorra. Per gravar les característiques més significatives de les ones sonores i per determinar el resultat de les diferents activitats articulatòries es pot emprar l'espectrògraf. De forma experimental, per poder arribar a saber quins són els trets necessaris i suficients que identifiquen els sons de la llengua, es van suprimir parts de l'enregistrament de l'ona sonora i es van reproduir altres.
És la que estudia l'ona sonora com la sortida d'un ressonador qualsevol, és a dir, equipara el sistema de fonació amb qualsevol altre sistema d'emissió i reproducció de sons. En la comunicació, les ones sonores tenen un interès més gran que l'articulació o producció dels sons, per a un determinat auditori rep i descodifica la impressió tot i que hagi estat emesa per mitjà d'una articulació oral, o per mitjà d'un determinat aparell emissor de sons o fins i tot per mitjà d'una cotorra. Per gravar les característiques més significatives de les ones sonores i per determinar el resultat de les diferents activitats articulatòries es pot emprar l'espectrògraf. De forma experimental, per poder arribar a saber quins són els trets necessaris i suficients que identifiquen els sons de la llengua, es van suprimir parts de l'enregistrament de l'ona sonora i es van reproduir altres.
Fonètica articulatòria
És la que estudia els sons d'una llengua des del punt de vista fisiològic, és a dir, descriu quins òrgans orals intervenen en la seva producció, en quina posició es troben i com aquestes posicions varien els diferents camins que pot seguir l'aire quan surt per la boca, nas, o gola, perquè es produeixin sons diferents. No s'ocupa de totes les activitats que intervenen en la producció d'un so, sinó que selecciona només les que tenen a veure amb el lloc i la forma d'articulació. Els símbols fonètics i les seves definicions articulatòries són les descripcions abreujades de tals activitats. Els símbols fonètics que s'usen més freqüentment són els adoptats per l'Associació Fonètica Internacional en l'alfabet fonètic internacional (AFI) que s'escriuen entre claudàtors.
Els òrgans que intervenen en l'articulació mòbils els llavis, la mandíbula, la llengua i les cordes vocals, que de vegades reben el nom d'òrgans articulatoris. Amb la seva ajuda el parlant modifica la sortida de l'aire que procedeix dels pulmons. Són fixos les dents, els alvèols, el paladar i el vel del paladar. Els sons es produeixen quan es posen en contacte dos òrgans articulatoris, per exemple el bilabial (p), que exigeix el contacte entre els dos llavis; també quan es posen en contacte un òrgan fix i un altre articulatori, i el so es nomena amb els òrgans que produeixen la juntura, o punt d'articulació, com per exemple el so labiodental (f) que exigeix el contacte entre el llavi inferior i les incisives superiors. Quan és la llengua l'òrgan mòbil no es fa referència a ella en la denominació del so. Així, el so (t), que es produeix quan la llengua toca la part posterior dels incisius superiors, es diu dental.La manera d'articulació es determina per la disposició dels òrgans mòbils en la cavitat bucal i com impedeixen o deixen lliure el pas de l'aire. Aquesta acció pot consistir en la interrupció instantània i completa del pas de l'aire per les implosivas, en deixar obert el pas nasal però interromput l'oral per a les nasals, no és bàsicament el mateix en produir un contacte amb la llengua però deixar lliure el pas del aire a banda i banda per les laterals, en produir una lleu interrupció primer i deixar el pas lliure després per a les africades, en permetre el pas de l'aire per un pas estret pel qual l'aire passa fregant per a les fricatives, i en permetre el pas lliure de l'aire pel centre de la llengua sense fricció alguna per a les vocals.S'emeten diferents classes de vocals segons variï la posició de la llengua, tant a partir del seu eix vertical (alta, mitjana i baixa), com a partir del seu eix horitzontal (anterior, central i posterior). Per exemple, en espanyol són vocals altes les vocals de la paraula fugir, és a dir, la [i] i la [o]. Són vocals mitjanes la [i] i la [o], és a dir, les vocals de la paraula però i és vocal baixa la [a] de la paraula va. Així, la llengua va de baix a dalt per pronunciar les dues vocals seguides de la paraula aire, però descendeix a una posició mitjana per pronunciar la seva última vocal. Fa el camí contrari de dalt a baix per pronunciar porta. Són vocals anteriors de l'espanyol la [i] i la [i], és a dir, les vocals seguides de la paraula «pell»; les vocals posteriors són la [o] i la [o], és a dir, les vocals de la paraula mur, la [a] és la vocal central. La llengua es mou de darrere cap a davant per emetre les vocals de la paraula totals, fa el camí contrari per emetre les vocals de la paraula pèlag. Les posicions que manté la llengua per emetre les vocals o, iia constitueixen els vèrtexs de l'anomenat esquema vocàlic uai.
És la que estudia els sons d'una llengua des del punt de vista fisiològic, és a dir, descriu quins òrgans orals intervenen en la seva producció, en quina posició es troben i com aquestes posicions varien els diferents camins que pot seguir l'aire quan surt per la boca, nas, o gola, perquè es produeixin sons diferents. No s'ocupa de totes les activitats que intervenen en la producció d'un so, sinó que selecciona només les que tenen a veure amb el lloc i la forma d'articulació. Els símbols fonètics i les seves definicions articulatòries són les descripcions abreujades de tals activitats. Els símbols fonètics que s'usen més freqüentment són els adoptats per l'Associació Fonètica Internacional en l'alfabet fonètic internacional (AFI) que s'escriuen entre claudàtors.
Els òrgans que intervenen en l'articulació mòbils els llavis, la mandíbula, la llengua i les cordes vocals, que de vegades reben el nom d'òrgans articulatoris. Amb la seva ajuda el parlant modifica la sortida de l'aire que procedeix dels pulmons. Són fixos les dents, els alvèols, el paladar i el vel del paladar. Els sons es produeixen quan es posen en contacte dos òrgans articulatoris, per exemple el bilabial (p), que exigeix el contacte entre els dos llavis; també quan es posen en contacte un òrgan fix i un altre articulatori, i el so es nomena amb els òrgans que produeixen la juntura, o punt d'articulació, com per exemple el so labiodental (f) que exigeix el contacte entre el llavi inferior i les incisives superiors. Quan és la llengua l'òrgan mòbil no es fa referència a ella en la denominació del so. Així, el so (t), que es produeix quan la llengua toca la part posterior dels incisius superiors, es diu dental.La manera d'articulació es determina per la disposició dels òrgans mòbils en la cavitat bucal i com impedeixen o deixen lliure el pas de l'aire. Aquesta acció pot consistir en la interrupció instantània i completa del pas de l'aire per les implosivas, en deixar obert el pas nasal però interromput l'oral per a les nasals, no és bàsicament el mateix en produir un contacte amb la llengua però deixar lliure el pas del aire a banda i banda per les laterals, en produir una lleu interrupció primer i deixar el pas lliure després per a les africades, en permetre el pas de l'aire per un pas estret pel qual l'aire passa fregant per a les fricatives, i en permetre el pas lliure de l'aire pel centre de la llengua sense fricció alguna per a les vocals.S'emeten diferents classes de vocals segons variï la posició de la llengua, tant a partir del seu eix vertical (alta, mitjana i baixa), com a partir del seu eix horitzontal (anterior, central i posterior). Per exemple, en espanyol són vocals altes les vocals de la paraula fugir, és a dir, la [i] i la [o]. Són vocals mitjanes la [i] i la [o], és a dir, les vocals de la paraula però i és vocal baixa la [a] de la paraula va. Així, la llengua va de baix a dalt per pronunciar les dues vocals seguides de la paraula aire, però descendeix a una posició mitjana per pronunciar la seva última vocal. Fa el camí contrari de dalt a baix per pronunciar porta. Són vocals anteriors de l'espanyol la [i] i la [i], és a dir, les vocals seguides de la paraula «pell»; les vocals posteriors són la [o] i la [o], és a dir, les vocals de la paraula mur, la [a] és la vocal central. La llengua es mou de darrere cap a davant per emetre les vocals de la paraula totals, fa el camí contrari per emetre les vocals de la paraula pèlag. Les posicions que manté la llengua per emetre les vocals o, iia constitueixen els vèrtexs de l'anomenat esquema vocàlic uai.
Fonética experimental
La fonética experimental es la que estudia las propiedades acústicas y físicas de los sonidos del habla, reuniendo los datos y cuantificando los datos sobre la emisión y la producción de las ondas sonoras que configuran el sonido articulado. Utiliza instrumentos como el espectrógrafo, el nasómetro, el glotógrafo, el palatógrafo, etc., que muestran bien sea las ondas sonoras del habla provenientes de la boca o de la nariz o de la laringe, ya descompuestas, o las distintas zonas del paladar donde la lengua ha tocado. El conjunto de los datos analizados al medir los sonidos, depende únicamente de la precisión del instrumental, así como de otros conocimientos conexos. En los estudios experimentales, se parte del habla de varios informantes y se utilizan medios estadísticos para establecer las tendencias generales en la naturaleza de los sonidos.
Gracias a la fonética experimental se sabe que la mayoría de los sonidos, en especial las vocales, están constituidos por combinaciones de unas pocas frecuencias, los llamados formantes, que permiten al oído reconocer dicho sonido. La existencia de formantes está relacionada con el hecho de que dichos sonidos son de hecho ondas sonoras. Otros sonidos como las fricativas carecen de formantes y presentan una combinación de ondas aperiódicas en una banda amplia de frecuencias.
La fonética experimental es la que estudia las propiedades acústicas y físicas de los sonidos del habla, reuniendo los datos y cuantificando los datos sobre la emisión y la producción de las ondas sonoras que configuran el sonido articulado. Utiliza instrumentos como el espectrógrafo, el nasómetro, el glotógrafo, el palatógrafo, etc., que muestran bien sea las ondas sonoras del habla provenientes de la boca o de la nariz o de la laringe, ya descompuestas, o las distintas zonas del paladar donde la lengua ha tocado. El conjunto de los datos analizados al medir los sonidos, depende únicamente de la precisión del instrumental, así como de otros conocimientos conexos. En los estudios experimentales, se parte del habla de varios informantes y se utilizan medios estadísticos para establecer las tendencias generales en la naturaleza de los sonidos.
Gracias a la fonética experimental se sabe que la mayoría de los sonidos, en especial las vocales, están constituidos por combinaciones de unas pocas frecuencias, los llamados formantes, que permiten al oído reconocer dicho sonido. La existencia de formantes está relacionada con el hecho de que dichos sonidos son de hecho ondas sonoras. Otros sonidos como las fricativas carecen de formantes y presentan una combinación de ondas aperiódicas en una banda amplia de frecuencias.
Fonética acústica
Es la que estudia la onda sonora como la salida de un resonador cualquiera; esto es, equipara el sistema de fonación con cualquier otro sistema de emisión y reproducción de sonidos. En la comunicación, las ondas sonoras tienen un interés mayor que la articulación o producción de los sonidos, para un determinado auditorio recibe y descodifica la impresión a pesar de que haya sido emitida por medio de una articulación oral, o por medio de un determinado aparato emisor de sonidos o incluso por medio de una cotorra. Para grabar las características más significativas de las ondas sonoras y para determinar el resultado de las distintas actividades articulatorias se puede emplear el espectrógrafo. De forma experimental, para poder llegar a saber cuáles son los rasgos necesarios y suficientes que identifican los sonidos de la lengua, se suprimieron partes de la grabación de la onda sonora y se reprodujeron otras.
Es la que estudia la onda sonora como la salida de un resonador cualquiera; esto es, equipara el sistema de fonación con cualquier otro sistema de emisión y reproducción de sonidos. En la comunicación, las ondas sonoras tienen un interés mayor que la articulación o producción de los sonidos, para un determinado auditorio recibe y descodifica la impresión a pesar de que haya sido emitida por medio de una articulación oral, o por medio de un determinado aparato emisor de sonidos o incluso por medio de una cotorra. Para grabar las características más significativas de las ondas sonoras y para determinar el resultado de las distintas actividades articulatorias se puede emplear el espectrógrafo. De forma experimental, para poder llegar a saber cuáles son los rasgos necesarios y suficientes que identifican los sonidos de la lengua, se suprimieron partes de la grabación de la onda sonora y se reprodujeron otras.
Fonética articulatoria
Es la que estudia los sonidos de una lengua desde el punto de vista fisiológico; es decir, describe qué órganos orales intervienen en su producción, en qué posición se encuentran y cómo esas posiciones varían los distintos caminos que puede seguir el aire cuando sale por la boca, nariz, o garganta, para que se produzcan sonidos diferentes. No se ocupa de todas las actividades que intervienen en la producción de un sonido, sino que selecciona sólo las que tienen que ver con el lugar y la forma de articulación. Los símbolos fonéticos y sus definiciones articulatorias son las descripciones abreviadas de tales actividades. Los símbolos fonéticos que se usan más frecuentemente son los adoptados por la Asociación Fonética Internacional en el alfabeto fonético internacional (A.F.I.) que se escriben entre corchetes.
Los órganos que intervienen en la articulación móviles los labios, la mandíbula, la lengua y las cuerdas vocales, que a veces reciben el nombre de órganos articulatorios. Con su ayuda el hablante modifica la salida del aire que procede de los pulmones. Son fijos los dientes, los alveolos, el paladar y el velo del paladar. Los sonidos se producen cuando se ponen en contacto dos órganos articulatorios, por ejemplo el bilabial (p), que exige el contacto entre los dos labios; también cuando se ponen en contacto un órgano fijo y otro articulatorio, y el sonido se nombra con los órganos que producen la juntura, o punto de articulación, como por ejemplo el sonido labiodental (f) que exige el contacto entre el labio inferior y los incisivos superiores. Cuando es la lengua el órgano móvil no se hace referencia a ella en la denominación del sonido. Así, el sonido (t), que se produce cuando la lengua toca la parte posterior de los incisivos superiores, se llama dental.
El modo de articulación se determina por la disposición de los órganos móviles en la cavidad bucal y cómo impiden o dejan libre el paso del aire. Esta acción puede consistir en la interrupción instantánea y completa del paso del aire para las implosivas; en dejar abierto el paso nasal pero interrumpido el oral para las nasales; no es básicamente lo mismo en producir un contacto con la lengua pero dejar libre el paso del aire a uno y otro lado para las laterales; en producir una leve interrupción primero y dejar el paso libre después para las africadas; en permitir el paso del aire por un paso estrecho por el que el aire pasa rozando para las fricativas, y en permitir el paso libre del aire por el centro de la lengua sin fricción alguna para las vocales.
Se emiten diferentes clases de vocales según varíe la posición de la lengua, tanto a partir de su eje vertical (alta, media y baja), como a partir de su eje horizontal (anterior, central y posterior). Por ejemplo, en español son vocales altas las vocales de la palabra huir; es decir, la [i] y la [u]. Son vocales medias la [e] y la [o]; es decir, las vocales de la palabra pero y es vocal baja la [a] de la palabra va. Así, la lengua va de abajo arriba para pronunciar las dos vocales seguidas de la palabra aire, pero desciende a una posición media para pronunciar su última vocal. Hace el camino contrario de arriba abajo para pronunciar puerta. Son vocales anteriores del español la [i] y la [e]; es decir, las vocales seguidas de la palabra «piel»; las vocales posteriores son la [o] y la [u]; es decir, las vocales de la palabra muro; la [a] es la vocal central. La lengua se mueve de atrás hacia delante para emitir las vocales de la palabra totales, hace el camino contrario para emitir las vocales de la palabra piélago. Las posiciones que mantiene la lengua para emitir las vocales u, i y a constituyen los vértices del llamado esquema vocálico uai.
Es la que estudia los sonidos de una lengua desde el punto de vista fisiológico; es decir, describe qué órganos orales intervienen en su producción, en qué posición se encuentran y cómo esas posiciones varían los distintos caminos que puede seguir el aire cuando sale por la boca, nariz, o garganta, para que se produzcan sonidos diferentes. No se ocupa de todas las actividades que intervienen en la producción de un sonido, sino que selecciona sólo las que tienen que ver con el lugar y la forma de articulación. Los símbolos fonéticos y sus definiciones articulatorias son las descripciones abreviadas de tales actividades. Los símbolos fonéticos que se usan más frecuentemente son los adoptados por la Asociación Fonética Internacional en el alfabeto fonético internacional (A.F.I.) que se escriben entre corchetes.
Los órganos que intervienen en la articulación móviles los labios, la mandíbula, la lengua y las cuerdas vocales, que a veces reciben el nombre de órganos articulatorios. Con su ayuda el hablante modifica la salida del aire que procede de los pulmones. Son fijos los dientes, los alveolos, el paladar y el velo del paladar. Los sonidos se producen cuando se ponen en contacto dos órganos articulatorios, por ejemplo el bilabial (p), que exige el contacto entre los dos labios; también cuando se ponen en contacto un órgano fijo y otro articulatorio, y el sonido se nombra con los órganos que producen la juntura, o punto de articulación, como por ejemplo el sonido labiodental (f) que exige el contacto entre el labio inferior y los incisivos superiores. Cuando es la lengua el órgano móvil no se hace referencia a ella en la denominación del sonido. Así, el sonido (t), que se produce cuando la lengua toca la parte posterior de los incisivos superiores, se llama dental.
El modo de articulación se determina por la disposición de los órganos móviles en la cavidad bucal y cómo impiden o dejan libre el paso del aire. Esta acción puede consistir en la interrupción instantánea y completa del paso del aire para las implosivas; en dejar abierto el paso nasal pero interrumpido el oral para las nasales; no es básicamente lo mismo en producir un contacto con la lengua pero dejar libre el paso del aire a uno y otro lado para las laterales; en producir una leve interrupción primero y dejar el paso libre después para las africadas; en permitir el paso del aire por un paso estrecho por el que el aire pasa rozando para las fricativas, y en permitir el paso libre del aire por el centro de la lengua sin fricción alguna para las vocales.
Se emiten diferentes clases de vocales según varíe la posición de la lengua, tanto a partir de su eje vertical (alta, media y baja), como a partir de su eje horizontal (anterior, central y posterior). Por ejemplo, en español son vocales altas las vocales de la palabra huir; es decir, la [i] y la [u]. Son vocales medias la [e] y la [o]; es decir, las vocales de la palabra pero y es vocal baja la [a] de la palabra va. Así, la lengua va de abajo arriba para pronunciar las dos vocales seguidas de la palabra aire, pero desciende a una posición media para pronunciar su última vocal. Hace el camino contrario de arriba abajo para pronunciar puerta. Son vocales anteriores del español la [i] y la [e]; es decir, las vocales seguidas de la palabra «piel»; las vocales posteriores son la [o] y la [u]; es decir, las vocales de la palabra muro; la [a] es la vocal central. La lengua se mueve de atrás hacia delante para emitir las vocales de la palabra totales, hace el camino contrario para emitir las vocales de la palabra piélago. Las posiciones que mantiene la lengua para emitir las vocales u, i y a constituyen los vértices del llamado esquema vocálico uai.
No hay comentarios:
Publicar un comentario